La cuina catalana no és un element ocasional de la nostra cultura. N’és un component viu perquè acumula una llarga seqüència històrica. N’és un referent perquè gaudeix d’una vivesa popular, una pràctica quotidiana i una voluntat d’evolució indiscutibles. Això fa de la nostra cuina una herència que indiscutiblement podem reconèixer com a legítima i pròpia.
La cuina catalana és un llegat amb un passat noble i generós. Per això l’hem d’observar a partir d’uns referents històrics i llunyans, però el seu reconeixement s’ha d’atendre amb una actitud i una mirada clara i explícita al demà. I això requereix una atenció que cal contemplar com indispensable i primordial.
