La cuina, la manera de preparar els aliments, és una part fonamental de la història i la cultura d’un poble. Preservar la seva identitat és, per tant, un repte tant culinari com cultural.
Menjar és un dels actes més transcendents, humil i humà que la persona fa. Transcendent, perquè el comportament de la persona a taula defineix tota una civilització. Humà, perquè el fet de menjar és tan obligat i antic com la mateixa existència de l’home. La cuina constata que hi ha aspectes en la alimentació humana que cada cultura els expressa a la seva manera. L’alimentació no és només un fet biològic sinó també un llenguatge i, per tant, un reflex de la pròpia cultura.
Un poble es fa. La seva cuina, també. La fa cada dia la seva gent. És així que una cuina és reconeix pròpia i diferent. I la nostra cuina no n’és una excepció. Més aviat n’és l’exemple.
La riquesa de la cuina catalana es percep per la profusió de la seva pràctica i per la diversitat del seu coneixement. La cuina catalana configura un entramat divers que cal atendre, ordenar i coordinar. Necessita una reflexió estable i constant. La cuina catalana reclama una necessària posada en comú per constatar on som, cap on anem, quins horitzons ens esperen i quines prioritats tenim.
La cuina és un factor universal a totes les comunitats humanes. Cada poble té una cuina i la percep d’una manera diferenciada. L’evidència d’aquesta diversitat és una herència que cal preservar.
Benvinguts a l’ACGN,
Carles Vilarrubí i Carrió
