Avui he dinat a l’Hotel del Prado a Puigcerdà. Un lloc emblemàtic de la Cerdanya, dels de tota la vida. Els nostres avis ja hi anaven, si no tenien casa a la Cerdanya, perquè si estaven uns dies i, si en tenien, perquè hi anaven a dinar o a sopar. Mai ha sigut un lloc extraordinari, però sí d’una cuina sòlida de les de tota la vida. Sempre ha procurat presentar plats típics de la cuina catalana o de la ceretana.
Mantenir un restaurant a la Cerdanya no és gens fàcil, el dissabte tens ple, els ponts estàs desbordat i la resta de la setmana amb prou feines deu valer la pena obrir. Mantenir així un servei de qualitat ha de ser molt difícil. El personal ha de ser-hi i cobrar tota la setmana per treballar només un parell de dies.
Ara bé, aquesta problemàtica és del propietari i només d’ell. No és del client. El propietari ha de posar-hi remei, no deixar-la caure sobre les espatlles del client. Si el remei és limitar el nombre de taules i no acceptar més reserves que les que es poden servir, doncs el client pot esperar que el propietari tingui la valentia de fer-ho.
Voler maximitzar el resultat econòmic és pa per avui i gana per demà.
Explico això, perquè aquesta és l’experiència que hem sofert avui. El Prado ha reduït el nombre de cambrers i, probablement el del personal de cuina, però manté oberts tres menjadors. El resultat és un dinar inacabable, en el que no hem aconseguit mai menjar tots a l’hora i només érem quatre. Sempre hi ha hagut un plat que ha arribat quan els demés de la taula ja quasi havíem acabat. Les esperes per ser escoltats quan has escollit, per que arribin els plats i per que et retirin el servei de taula es fan tan pesades que fins i tot en un bon àpat t’acaben la paciència. Si l’àpat és dels que millor oblides no cal elaborar sobre l’humor dels comensals. És el que jo en deia abans deixar caure el problema sobre les espatlles del client, que fa tota classe de exercicis amb els braços per cridar l’atenció de cambrers que actuen com si fossin cecs.
Estic segur que és una bona solució econòmica per a avui, però jo no hi tornaré més.
En quant a l’àpat res que compensi. Un bon trinxat de Cerdanya, uns canelons casolans que no he pogut distingir dels que es venen congelats, un conill reescalfat i un parell de bones sopes, és tot el que es pot dir.
Cal dir que el lliurament del compte ha sigut immediat, però impossible de aconseguir l’atenció de cap cambrer per demanar-li que cobrés. Solució, aixecar-se per anar a pagar a la caixa.
No vull ocupar més espai per explicar allò que vull oblidar.
Joan Ras