Ahir per raó d’un compromís vaig anar a parar a un lloc del carrer dels Madrazo, que es diu Mariona. No n’havia sentit a parlar mai, però sembla que fa anys que és obert. El lloc no mereix cap comentari i, certament cap de positiu, però la visita m’ha fet reflexionar sobre l’avorriment i la rutina que poden malmetre qualsevol activitat humana i no sols la de la restauració.
S’havia reservat taula per a un grup nombrós. Varem començar a arribar a tres quarts de nou. La porta era tancada i es veia a través de la porta de vidre el personal dins, però cap activitat. Passada una estona la porta es va obrir i l’encarregat ens va preguntar “ Qué hay?”. La meva limitada experiència em fa pensar que un grup de gent a la porta d’un restaurant no ofereix gaires dubtes, volen sopar. La pregunta sembla suggerir que n’hi ha d’altres que a mi no em venen al cap. Explicat que volíem sopar i que teníem reserva, la resposta va ser “aquí abrimos a las nueve” i tancar la porta.
A les nou van retirar el passador que mantenia la porta tancada i es van ficar cap dins sense convidar-nos a entrar. Aquest cop sí que l’única opció que a mi se’m va ocorre, entrar, coincidia es veu amb la del encarregat.
Finalment asseguts a taula van haver d’arribar les 9:35 perquè un cambrer portés aigua i una sola ampolla de vi, que tenint en compte que érem 18 persones, tampoc era per tirar coets.
El local fa anys que no ha vist una ma de pintura, el terra és d’un linòleum d’un color que la meva àvia definia com color “gos com fuig” i no hi ha més decoració, més enllà de les làmpades.
Finalment a les 9:45 van venir a prendre la comanda i a les 10:25 arribava el primer plat. El segon va aparèixer a les 10:40 i les postres a les 11:15.
El servei reflecteix això que jo anomeno avorriment, preguntar-li a un client “aquí que prendrà” al mateix temps que se li dona un copet a l’espatlla, no sembla la millor manera de guanyar clientela.
En total 3 hores per servir un menú del que jo, que tinc una gran aversió als riscs, vaig demanar una sopa de verdures ( en el pitjor dels casos un tetrabrick el sap obrir tothom ) i un tros de magret a la planxa, fugint de la salsa anunciada. Els més valents van descobrir un arròs bullit amb dos trossos de vieira que el menú anunciava com Rissoto de Vieires, o uns calamarsets ( segons el menú ) a la planxa d’edat prou adulta per anar a la universitat.
La sorpresa del pagament va ser que malgrat haver pactat un dels assistents prèviament un menú tot inclòs, la factura va arribar amb el càrrec suplementari de l’Iva.
Jo no tinc perquè dubtar que aquest lloc va obrir com un restaurant més o menys interessant, el fet de sobreviure tants anys ho avala. Malauradament la rutina i l’avorriment dels seus propietaris hi han deixat empremta.
El client callar i pagar, que per això se l’ha inventat. Procurem que l’alt nivell que avui te la restauració de la nostra ciutat sigui capaç, com estic segur que ho serà, de mantenir la il·lusió d’obrir cada dia i donar el bon servei i la bona cuina que el client mereix.
Joan Ras
Febrer 2012
