QUINZE PRIVILEGIATS
El dijous 17, el divendres 18 i el dissabte 19 d’octubre de 2019 l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició va organitzar una “Escapada Gastronòmica a Menton i Monte Carlo”.
Hi assistiren els Acadèmics Sra. Rosa Gelpí, Vda. Dexeus i els Srs. Miquel Brossa, Josep Mª Sanclimens i Quim Vila.
Ens acompanyaren varis familiars i amics de l’Acadèmia, concretament: Anna Armengou, Mamel i Dani Arraut, Enric Gomis i Cristina Argemí, Marcel Pasqual i Pilar Forcada, Ramón Salvadó i Rosa Vidal, Àlvar Sanclimens i Jordi Vidal.
Tots teníem previst sortir en avió a primera hora del matí del divendres 18, però la aturada general en protesta per la sentència del Procés ens va fer modificar els plans inicials.
Forçosament havíem de canviar els itineraris ja que les reserves estaven fetes des de feia gairebé mig any i als dos restaurants que visitarem (i a més quinze persones) els hauria estat molt difícil trobar una nova data durant els propers mesos. Total, que en Quim Vila i en Àlvar Sanclimens estaven de viatge professional a Bordeus i Paris respectivament i els dos varen agafar vols a Niça. Els Arraut havien d’assistir indispensablement a una boda familiar el dissabte i optaren per venir en cotxe.
Sis més dels assistents vàrem avançar quasi un dia el viatge en avió i ens allotjàrem una nit, també amb els Arraut, al emblemàtic Hotel Negresco de Niça i aquell vespre, a més d’un llarg passeig per la Promenade des Anglais, férem un interessant sopar al popular restaurant Le Safari, just a la zona del Mercat de les Flors.
En Quim Vila tenia un compromís previ i va sopar a Le Chevre d’Or (2 estels Michelin).
Dissabte mati, desprès d’esmorzar al Hotel ens desplaçàrem en taxis a Menton.
Les altres cinc persones es desplaçaren en avió el mateix divendres. Havíem quedat de trobar-nos tots a les 12,10 al restaurant Mirazur. Tothom va arribar puntualment. Alguns tingueren temps de fer una breu visita prèvia al Jardí Botànic de Val Rahmeh que rep aquest nom en record de l’esposa de Lord Percy Radcliffe, governador de Malta que va adquirir la propietat el 1905. Ocupa una extensió d’uns 11.000 m2.
A les 12.30 i després d’una visita (amb fotos) a la cuina, ens asseguérem a una taula rectangular en un espai privat al costat de la cuina que en diuen la “Table du Chef”.
El xef és l’argentí Mauro Colagreco, de 42 anys, actualment amb 3 estels Michelin. El passat 25 de juny es va fer públic a Singapur el llistat “The World’s 50 Best Restaurants 2019” i el Mirazur va obtenir la primera posició. Per tant en aquests moments (i nomes, segons el nou reglament, durant un any) és el numero ú del mon. Per a tot aquest any, segons el seu web, no tenen cap plaça disponible.
En Mauro era a Macau i ens varen fer els “parabens” la seva esposa, la brasilera Julia , la xef Florencia i el cap de sala Antonio.
A més del menú previst ens suggeriren prendre un ou cremós del seu galliner, amb un ravioli farcit d’espinacs i ricotta i ben acompanyat de una generosa ració de tòfona blanca d’Alba. Vàrem dir que si. La tòfona no era res del altra món i el suplement pel plat va ésser de 130€ per comensal.
El restaurant esta magníficament emplaçat i les vistes són interessants però les instal·lacions no deixen d’esser simplement correctes. Ens va sorprendre que a la taula no hi havia tovalles.
En Quim Vila va fer una selecció d’uns bons vins però va comentar que no ens aconsellava prendre’n de qualitat superior ja que a tots veia que multiplicaven per 5 o 6 el seu preu a botiga.
Adjuntem copia del menú i de la carta de vins que vàrem poder gaudir.
No és fàcil fer una crítica gastronòmica del restaurant, i més si tenim en compte que actualment és el numero u del mon. Quan vas al numero u les teves previsions son molt altes i en aquesta ocasió la quasi totalitat dels plats varen quedar per sota de les expectatives dels assistents. Fins i tot alguns opinaren que el “xipiró” no estava en condicions de ser menjat A més, si la factura puja a 512€ per comensal el nivell d’exigència no sol ser baix.
En definitiva: no vàrem menjar gens malament, però a ben segur que si tots quinze fóssim membres del jurat dels 50 Best no l’elegiríem com a numero u del món (ni com a numero dos).
A més, el servei tampoc no va estar ni de bon tros a l’alçada exigible en un 3 estels Michelin.
El que si va ésser insuperable fou el “bon rotllo” i bon ambient entre tots i cadascú dels comensals.
Acabàrem sobre 2/4 de cinc de la tarda i ens traslladàrem cap a Monte Carlo (20 minuts en taxi). Els Arraut, directament a Barcelona en cotxe.
Teníem la reserva feta al Hotel de Paris. Impressionant. L’han reformat tot i ha quedat insuperable. Actualment un dels grans hotels d’ Europa. Val la pena.
Vàrem descansar a les respectives habitacions i a la nit ens hagués agradat prendre una lleugera barbacoa a la extraordinària terrassa de la planta superior del hotel, però hi havia un esdeveniment privat o be anar a la inauguració a Monte Carlo de l’Oktoberfest, festa a la que assistia el Princep Albert, però estaven exhaurides les entrades.
Total, que ens quedàrem una bona estona al hall del Hotel veient desfilar una gran varietat de curiosos personatges. Sopàrem molt lleugerament a un dels restaurants del hotel. Menjar molt discret.
Sortírem de l’Hotel i passant entremig dels Lamborghinis, Rolls, Ferraris, Bentleys, etc. anàrem una estona al Casino. Ho passàrem molt be i crec que tots els qui jugaren varen sortir amb saldo positiu. Quasi increïble.
Després cadascú a la seva habitació i sobre les 9 del mati, esmorzar a la planta baixa de l’hotel. Bufet molt molt escàs. Ho comentàrem a recepció. Ens diguérem que molts clients opinen el mateix que nosaltres. No obstant, Alain Ducasse, que cuida de la restauració de tot l’establiment, va dir que no volia fer bufet per esmorzar i que tot fos a la carta, però la propietat s’hi va oposar i per això han fet un bufet, però gens generós.
Després d’esmorzar plovia però la majoria va aprofitar per passejar pel centre de Monte Carlo i altres per fer shopping.
A les 12.00 ens trobarem dins el hall del mateix hotel davant del restaurant Le Louis XV. És un dels restaurants d’Alain Ducasse, xef de 63 anys que té 14 estels Michelin per tot el món. Es caracteritza per les seves preparacions a molt baixes temperatures, emprant així llargs temps de cocció. Sempre diu que “els plats de les àvies estan al nostre subconscient”.
Le Louis XV, sota la seva direcció, ha estat el primer restaurant d’hotel del món a obtenir 3 estels Michelin.
Com que l’Alain Ducasse gairebé no hi és mai (tot i tenir la nacionalitat monegasca), el xef habitual és en Dominique Lory, que va ser qui va rebre’ns a la cuina, on vàrem fer-nos algunes fotos amb ell. Simpàtic, però de poques paraules. A continuació passàrem al restaurant on ens havien preparat dues taules rodones al costat de la vidriera amb vistes al Casino i al parc.
La decoració del restaurant, super extraordinària. El servei, excel·lent i la “puesta en escena” immillorable. Això ja és començar be.
Adjuntem els dos menús que vàrem prendre (a 425€). Tots els plats excel·lents però potser cap de traca i mocador. A les postres ens van portar un “souffle” que la majoria va considerar immenjable. Millor dit, gairebé ningú se’l va menjar. Probablement a casa nostra (amb el Celler Can Roca, Disfrutar, Hispania, Els Casals, els del País Basc, etc.) estem massa ben acostumats (i a meitat de preu).
Bona selecció de vins, com no, també a càrrec d’en Quim Vila.
Acabàrem a les 16,15. Taxi a l’aeroport de Niça. Avió i puntual arribada a Barcelona.
Resum: sortida gastronòmicament acceptable. Evidentment cal conèixer ambdós restaurants, encara que no siguin els que més recordarem pels seus plats. Excel·lent l’Hotel de Paris. Superinteressant tot el grup i l’ambient dels dos dies.
Gracies a tots els assistents i a l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició per haver-nos brindat aquesta oportunitat.
M’ha semblat que aquest escrit resumia el pensar de una amplia majoria dels assistents. No obstant ens agradaria ens féssiu arribar qualsevol altra comentari encara que diferís diametralment d’aquest. Totes les opinions seran benvingudes i molt respectades. La gastronomia és extremadament subjectiva.
En Marcel Pascual ens ha enviat a tots un extraordinari vídeo-resum. Val la pena veure’l i guardar-lo. Gràcies Marcel.
