Aquests dies les pastisseries del nostre país fan goig amb aparadors plens de mones de Pasqua. Hi ha de tota mena: grans, petites; amb pastís, sense pastís; artesanals, de producció industrial; de preus alts, de preus baixos —d’aquestes menys… Tothom en vol i compra una mona.
Parlem de tradició a la cuina, dels rituals quotidians del dia a dia i els de la vida… A vegades hem de mirar enrere per esbrinar el veritable sentit del que donem per conegut.
He volgut anar molt enrere. He consultat un petit llibre escrit per en Lluis Almerich —el seu pseudònim va ser Clovis Eimeric, nascut a Barcelona el 1882, ciutat on va morir al 1952— i publicat al 1944 per la Libreria Millà, de Barcelona. El seu títol: Tradiciones, Fiestas y Costumbres Populares de Barcelona. Con numerosas ilustraciones de imaginería popular. Tot escrit en castellà, que era com es feia en aquells temps.
Per comprendre el sentit de “la mona”, l’hem de situar en el context de la Pasqua. La Pasqua cristiana, la que es vivia a Catalunya —i alguns encara la viuen— començava el Diumenge de Rams que, com detalla Almerich “… se inicia con la bendición tradicional de palmas y ramos, cuyo significado no es menester explicar.” Aquí ja diu que no cal explicar la tradició perquè és de coneixement popular. Potser en un temps poc llunyà ja no ho sabrà ningú…
Palma de Sofia Grau Caneda
El cas és que, camí a la porta de l’església, les palmes i palmons es balancejaven pel pes del guarniment dolç, ensucrat, de rosaris blancs i rosats, creus, figuretes de tota mena i engalanats amb un bon llaç, feien ballar el cap dels nins amb un món de fantasia i d’emoció. Després, ja dins del temple, l’olor del llorer florit s’escamparia barrejat amb cants i vestits “d’estreno”.
Comentava dies enrere amb la Pepo, de la Pastisseria Sacha de Barcelona, que ells ja no venen rosaris ni figuretes de sucre. La gent ja no els demana. Potser les noves madrines ja no ho han conegut. Jo les recordo penjant de palmes que mai eren la meva, però quin goig que feien!
Les madrines compraven la palma, els padrins la mona. La Pasqua començava amb cants i dolços i finalitzava amb la misa del Diumenge de Resurecció. Aleshores sí: ja es podia menjar la mona. L’Almerich deia “…el pueblo desde muy antiguo entendía que la Fiesta de Resurección había de ser alegre i comunicativa. (…) La Tradición asigna a todo aquel que apadrina una criatura, la obligación moral de obsequiarle al llegar la Pascua , con algún postre. (…) Tal es el fundamento básico de la mona, que antaño no era mona sino un seroncete de frutas secas o unos huevos.” Sent el seroncete un cistellet de mimbre o espart, que més tard es convertiria en “unas tortas sobre las cuales se incrustaban tantos huevos como años tenía el ahijado” fins que els nins complien dotze anys, o feien la primera comunió.
A mitjans del segle XIX es va estendre la presencia de pastissers mallorquins a la ciutat de Barcelona. Va esdevenir una revolució en l’el·laboració de nous pastissos, i “…se ideó el hacer unos pasteles muy estructurados, sobre los cuales culminara la burlona figura de un mico. (…) El arte de los pasteleros llegó a creaciones extraordinarias. Torres, palacios, caseríos, de crocant, atendiendo por el tamaño a la mayor o menor esplendidez de los padrinos. No por ello declinaba totalmente la torta, antes al contrario, derivaba hacia la sarah con confituras y huevos y el mico con un plumerito verde que parece ser el distintivo imprescindible. “
A començaments del segle XX “decayó” el mico i es va substituir per ninots i figures de porcellana “más ricos y, naturalmente, más elegantes. Con la torta antigua, alternaba el tortell, asimismo con huevos, aunque ya pocas veces se atiende a igualar el número de años del obsequiado con el de los huevos. De la presencia del mico en la cúspide de las tortas, vino el llamar a éstas monas, denominación que prevalece aún”. Estem parlant de 1944, i estem parlant del 2017…
Jo recordo encara les mones que el meu padrí portava, sense falta, el Dilluns de Pasqua: petits pastissos coberts de crema cremada, envoltat d’ametlles trencades, fruites ensucrades com les de les coques de Sant Joan, plomes de colors —el verd no hi faltava mai—, pollets grocs i petits, i la figura d’un mico de xocolata on s’hi podien distingir les vores del motlle. Això sí, sempre venien embolicades amb paper de La Colmena, dins d’una gran caixa. Tanco el ulls i les veig…
La Pasqua rusa és la festivitat més solemne pels cristians ortodoxes. Els ous encarnen el sorgiment d’una nova vida: la resurrecció de nostre Senyor. Símbols de fertilitat i renovació. Els ous es pinten o es cobreixen amb retalls de teixits o altres materials. Cada ou porta escrites les dues lletres de l’alfabet ciril·lic X.B., les inicials de la salutació pasqual Jristos voskres! – Boistinu voskres! (Crist ha ressuscitat! És veritat que ha ressuscitat!).
Al 1885 el Tzar Alexandre II va regalar a la seva esposa, l’emperadriu Maria Fedorovna, un ou creat al taller de la Casa Fabergé. Seria el primer dels 54 que Peter Carl Fabergé supervisaria personalment per les celebracions de Pasqua dels Romanov. Es creu que aquest primer ou es va inspirar en els records d’infantesa de l’emperadriu, especialment d’un ou pasqual de la seva tieta, la princesa Guillermina Maria de Dinamarca (1808-1891).
El primer ou Fabergé, Gallina, era d’ivori i al seu interior un rovell d’or amagava una gallina, també d’or.
Ous pintats i decorats per la Sra. Alícia Santandreu
El treball personal és el que fa valuós un ou de Pasqua.
Sigui fet de xocolata o ous buidats i decorats amb diversos materials, els ous pasquals han substituït al mico en l’imaginari infantil. Noves tradicions s’introdueixen al país, i no és estrany que els nins busquin ous amagats al jardí o pels racons de casa. La mona, ara, pot ser un conill o personatges populars de la televisió.
Els catalans sempre hem tingut bon humor i un punt d’ironia fina, de tot podem fer broma, i encara més si parlem d’aquestes creacions i meravelles.
