Ahir vaig sopar al Osmosis ( Aribau 100 Barcelona ). Hi vaig voler anar per què se’n parla i per unes valoracions raonables deMiquel Espinet (5 a Taula ) i de Pau Arenós.
El local és petit, llarg i estret amb dos nivells ben aprofitats. Ens van acompanyar al pis de dalt a una taula per sis que havíem reservat. Ambient i decoració austers, però agradables i aire condicionat que proporcionava una temperatura correcte.
El restaurant només ofereix un menú degustació amb cinc plats i dos postres a 42 € més IVA. Ens van comentar que per dinar ofereixen un menú amb tres plats més econòmic. La carta de vins és extensa, variada i a preus cars, però no exagerats.
A les 10h vam demanar els vins i els menús ( indico l’hora pel que després diré ).
El vi negre va arribar a temperatura de vi blanc. El primer plat, un foie micuit amb poma i vainilla sobre una petita galeta, tenia massa vainilla que impedia notar el sabor del foie.
El segon plat, una crema refrescant de meló amb gingebre i pernil, aportà una sorprenent combinació molt agradable de meló i gingebre que malauradament, no era refrescant, ja que se’ns va servir a temperatura ambient i amb un tros de pernil de dubtosa qualitat al fons de la copa.
A continuació una excel·lent amanida de ventresca de tonyina amb uns germinats. El millor plat del sopar.
Varem seguir amb una petxina de pelegrí ( al meu entendre congelada ) sobre uns fesols amb tant xoriço fumat, que podia haver sigut qualsevol altre cosa, ja que no es notava cap sabor.
En aquest moment del sopar ja ens havíem aixecat un parell de cops per cercar un cambrer a qui dir-li que ens havien deixat sense pa o sense vi.
El quart plat mostrava dos minúsculs trossets de pit d’ànec sobre unes gotes de puré de nyàmera i dos espàrrecs verds reescalfats.
Una tatin de poma correcte, però banyada amb un excés de canyella i tres presentacions de xocolata sense interès van completar el menú, després d’un parell d’excursions més per obtenir l’atenció d’algun cambrer per falta de vi o aigua.
A la 1:15, és a dir després de tres hores i quart vam baixar a reclamar que ens deixessin pagar, ja que el servei al pis superior havia desaparegut.
En resum un trist sopar de plats sense gaire imaginació i excés de condiments, servit amb una lentitud exasperant. Només es pot servir un menú llarg com el que imposa l’ Osmosis si se serveix amb celeritat i sense interrupcions ( al Bulli, per exemple, serveixen 30 plats, però amb precisió cronològica quasi militar ). Si entre plat i plat passen 5 o 10 minuts cada cop, el sopar es converteix en una espera interminable.
Sento doncs discrepar de crítics tan respectats com els que menciono a l’encapçalament i reconec que una flor no fa estiu, però ni a mi ni als meus companys de taula ens van quedar ganes de tornar-hi.
Juny 2011
Joan Ras
