Per Enric Ribera Gabandé
La Quaresma a Lleida està escrita amb moltes i variades notes tradicionals i religioses que algunes d’elles s’han mantingut fins als nostres temps. Després de la clàssica gresca de Carnaval, s’entra en el període de Quaresma i dejunis -practica no tan habitual en els temps que corren, encara que si, i molt, fins a mitjans del segle passat- i amb això el despertar cíclic d’uns costums arrelats al nostre poble, en la nostra gent, des de temps immemorials.
Aquests dejunis van aportar a la cuina comarcal, plats de peix en salaó, com el bacallà, el congre i altres fruits del mar. Es menjava peix no perquè fos espècie d’aigua, sinó perquè es tenia la creença que no tenia sang, igual que els caragols. Abans -aquests- eren rigorosos; es menjava poc i només sopes amb oli, verdura i per beure, sempre aigua. Els diumenges el dejuni s’aixecava una mica, ja que es podia menjar peix i alguna cosa més que portés aliment.
El Divendres Sant era i continua sent tradicional preparar la cassola de Quaresma, on no falten el bacallà, els espinacs, l’ou dur i la truita amb trampa. Més tard, se li incorporaria el lluç. També, l’escudella de congre, deliciosa recreació d’olla elaborada amb aquest peix, que fa unes quantes dècades era molt modest i que avui en dia és considerat un luxe pel que fa al preu de cost en els establiments especialitzats. El congre ho posaven a bullir amb mongetes blanques, espinacs, patates i tota mena de verdures al gust del consumidor. Això, preparat (prèviament) amb un sofregit d’all i julivert que li afegien. Els torrons, al Baix Urgell (a mitjans del segle XIX), per contra en lloc de menjar-los per Nadal, els degustaven en aquest període de l’any.
A les comarques del Solsonès i el Cardener feien les anomenades dues setmanes de Dejuni. Començava el diumenge de Carnestoltes i acabava el dia de Pasqua. Durant aquells dies, ningú menjava absolutament res calent. La gent més benestant no acostumava a portar tan rigorós el dejuni, perquè deien allò de: la Quaresma i la Justícia estan fetes per als pobres.
Un dels màxims exponents de la imaginació popular en aquesta època de l’any, va ser la creació dels panadons. El ritu, possiblement originari del Baix Urgell, es va estendre per tot Catalunya i en els pobles confrontants d’Aragó, com encara ho és la mona. Aquesta és molt antiga, ja que ja es nomena en un manuscrit del segle XV, encara que el seu naixement es calcula molt temps enrere, en l’època dels àrabs.
En marroquí, la paraula muna, significa obsequi o present, al·lusió a què feien els ambaixadors i gent principal al rei àrab. Consistia en farina, ous, dàtils, carn i altres productes. Dels àrabs, aquest terme va passar a Roma, que com oferiment va prendre el nom de monus, paraula aplicada a la idea de regal o testimoni d’amistat, i com tot això va prendre la forma de pastís o coca, el nom va recaure a la coca per simbolitzar la unió de totes aquestes idees.
De Roma va venir a Catalunya amb el mateix nom. Amb el transcórrer del temps va ser coneguda com a mona, contenint les mateixes idees per la qual va ser creada.
La mona estava feta de farina, sucre i llaminadures, a les quals se’ls dipositava un nombre igual d’ous a l’edat del nen a la qual havia d’anar destinada. Es començava quan complia els dos anys i s’acabava quan feia la Primera Comunió, generalment als dotze. Els ous estaven durs i eren pintats de diferents colors. La forma de la mona podia variar, segons la quantitat, en rosques, triangles, mitges llunes, cercles i vaixells.
El dia de la mona continua sent a tot Catalunya, un dia de menjar campestre, que molt a pesar dels temps moderns i de canvis, persisteix inalterablement.
