Barcelona s’ha convertit en una gran atracció turística. És la ciutat turística més important d’Espanya i on els turistes gasten més. Ens ha costat anys d’esforç aconseguir-ho i hem de fer el necessari per no espatllar-ho.
A la nostra ciutat ja no queda indústria, ha desaparegut. Barcelona es composa avui de bancs, botigues i restaurants. El sector hoteler i gastronòmic és el més beneficiat. Els turistes envaeixen terrasses, bars i restaurants com si ho regalessin. Sort en tenim en aquests temps de crisi. Gasten més que nosaltres els nacionals i això ajuda a mantenir i fer créixer un importantíssim sector econòmic que ens prestigia.
Els propietaris i professionals dels locals, com és lògic, fan tots els esforços necessaris per donar satisfacció a aquests clients. La majoria dels quals són poc exigents, si fa sol, la temperatura és agradable i el menjar és comestible, poques cuites.
Tot això fa que sigui fàcil enlluernar-se amb uns guanys més o menys fàcils, oblidant un element essencial, la qualitat. Qualitat en el menjar i en el servei. El turista pot ser menys exigent, està de vacances, però te memòria i els del país seguim sent un percentatge important de la clientela i hi som sempre! No som un passavolant. Si els restaurants només es preocupen dels turistes, pa per a avui i gana per a demà!
Avui he dinat al Kaiku, a la Barceloneta. Un local on no s’han gastat un duro en decoració amb una magnífica terrassa. No és el primer cop que hi vaig i m’havia agradat. Bons arrossos. Fins fa poc Àngel Pascual ( 1 estrella Michelin al Lluçanes ) als vespres feia uns plats sensacionals.
Havia reservat dos o tres dies abans una taula per a cinc. En arribar descobrim que la taula guardada era per a quatre. Disculpi’ns l’error. El truc més antic. Cinc persones ocupant una taula deixen segur cadires buides. En taules de quatre, ocupació cent per cent. Jo ja hagués marxat, però no estant sol, vaig acabar assegut en un cap de taula enmig del pas dels cambrers.
Un cambrer que no parlava català ens va portar una carta de vins. Avui devia ser el seu primer dia de cambrer, va deixar un cubell de gel per al vi blanc en un peu al meu costat i va deixar l’ampolla sobre la taula. Quan portava menjar anava preguntant taula per taula “ Esto es para vosotros? ”
El dinar ha consistit en uns musclos al vapor, secs, unes croquetes d’un contingut indefinit i uns bons bunyols d’espàrrec. Tot això acompanyat d’un pa amb tomàquet sense tomàquet, només amb unes restes vermelles . A continuació un arròs negre prou bo i un altre de rap sense cap interès.
Una carta de postres cantada en un ambient tan sorollós que casi no podíem sentir el que se’ns deia, no ens ha temptat.
Fora, al carrer, els guiris seguien fent cua quan hem marxat. Ells segur que marxaran feliços. El propietari també. Fins el dia en que una altra ciutat es posi més de moda que Barcelona.
Joan Ras
