Becades ‘faisandades’ de pocs dies
L’acadèmic Miquel Brossa diu que el gastrònom canaille s’ha de menjar el cap de la becada. En cas contrari, ets gastrònom semi sec. El cap, els budells i la seva sang…
Becada amb un coixí del seu pit (Ca l’Enric, La Vall de Bianya)
Hi ha qui diu que els budells s’han de netejar abans de trossejar-los amb un ganivet i, ben escorreguts i eixugats, saltejar-los a la paella. Uns altres són partidaris de conservar el contingut dels budells per, després de picar-ho tot ben fi amb foie gras, sal i pebre, fer la farsa de la torrada. El crani i el bec ben cruixents, per xuclar el cervellet i, si cal, tot endins cap a la gola. No es pot deixar res a la cassola…
Ai, becada, que véns de lluny. Dels Urals empesa per la tramuntana véns a passar el Nadal i escampes per Santa Eulàlia! Diuen que de tornada la Karelia va arribar a Sibèria, desprès d’aturar-se a Cantàbria, creuant Europa en dos mesos…
En Joan Juncà recolçant la tècnica de l’acadèmic Miquel Brossa, mestre de gastrònoms, a l’hora de fer honor al cap d’una becada
La Karelia era una becada que, capturada a Cantàbria per membres del Club de Cazadores de Becada (format per becaders d’Astúries, Cantàbria, Catalunya i Euskadi), no va acabar a la cassola, sinó que va sobreviure al desig del gastrònom, i l’11 de març del 2010 va ser marcada i seguida via satèl·lit en la tornada a casa seva. Està documentat que va volar durant 5.700 km i va traspassar la barrera dels Urals. L’última emissió via satèl·lit, 1.500 km a l’est dels Urals, va ser dos mesos desprès.
No sabem més de la Karelia. Va formar una família?, va tornar a Cantàbria? Era de la família de les becades d’Europa “de tota la vida” o era de la família de becades d’Àsia? El professor Dr. Bart Kempeanaers, del Max Planck Institute for Ornithology, de Seeweiesen, a Baviera, ha publicat a la versió online de la revista Nature el 9 de gener d’aquest any un article sobre el vol prenupcial de la majoria de mascles dels polyginous, especialment els que coneixem com territ o corriol i que són parents de les becades (els territs o corriols, del gènere dels Calidris, i les becades, del gènere de les Scolopax).
Aquestes aus mascles volen més de 13.045 km en un període de quatre setmanes per trobar parella. Potser la nostre Karelia va buscar el seu enamorat a les tundres nevades de Sibèria o Alaska?
L’acadèmic Paco de la Rosa explicava dies enrere l’alegria que esclatava a Mallorca quan arribaven les primeres becades a l’illa. La maquinària de becaders es posava en marxa: caçadors, cuineres, gastrònoms, nens i nenes…
Becada muntada al plat
Sí, les becades han estat generoses i han escampat alegria, des de fa molts segles, per un espai territorial ampli, i les terres de parla catalana no han estat oblidades. Però, tornem al cap de la becada: cruixent, sucós, generós… El cap noble d’una au noble.
Fins per Santa Eulàlia, a terres nostres…
