La cuina de la Tereseta de la Fonda, mon àvia, era el seu principal domini. Es llevava a les sis del matí i la primera tasca era encendre la gran cuina econòmica, amb carbó de pedra i quatre estelles. El carbó es guardava dins les llaunes buides de codony i s’emmagatzemava en un quartet sota les escales que pujaven al primer pis.
La iaia Tereseta era una dona excepcional, fruit d’una generació en la qual la dona naixia per servir i fer costat a tothom, sobretot esclava i submisa al marit. Casada molt joveneta per treballar i treballar. Ja de gran i en confiança, explicava que quan es va quedar embarassada del primer fill –en va tenir set– va preguntar a la seva sogra-mare, per on ha de sortir el petit? I aquesta li va contestar: pel mateix lloc per on va entrar, noia!!!
La Tereseta es va casar amb en Pasqual, el dia 27 d’abril de 1897 i curiosament, el pare d’en Pasqual, en Climent, actuava de jutge de poble i va donar fe dels capítols matrimonials que deien, el Climent atorga al seu fill tots els seus bens, quedant ell com a usufructuari fins a la seva mort, reservant dues-centes pessetes per a les seves necessitats. La senyora Caterina dóna en dot a la seva filla Teresa “la Tereseta” el següent: “siete sàbanas, dos cubrecamas, treinta y seis camisas, seis toallas, catorce servilletas, tres pantalones, seis gorras para dormir, tres vestidos de lana, una cómoda, un colchón, una manta de lana y toda la demás ropa de su uso y porte, todo ello entregado en el mismo día de las bodas. Lo que acepta la Teresa con muestras de gratitud”. Fet el càlcul del valor dels bens esmentats i que pujava cinc-centes pessetes, en Pasqual i el seu pare Climent, van fer un esponsalici per aquella quantitat. El document fou signat per tots els seus protagonistes, exceptuant la senyora Caterina, que al·legà no saber escriure. Dona de gran temprança i de molta fe, dels set fills que va engendrar, tres van morir. Els altres quatre, en Climent, en Quimet, l’Alberta i la Mercè. La patacada va venir sobretot amb la mort de la filla més petita, la Mercè. Era molt guapa, molt intel·ligent, pintava, tocava el piano. Era la nineta de la família. Festejava amb un noi que tenia títol nobiliari i de família relacionada amb els mitjans de comunicació. Va morir a l’edat de vint-i-dos anys per una meningitis.
La iaia va suportar també l’absència dels dos fills durant la Guerra Civil, una guerra que va marcar profundament el caràcter i la conducta de la gent.
Passen els anys i la vida del poble continua tot si fa o no fa igual, amb la monotonia de la convivència senzilla, amb petites escletxes d’alegria i sarau.
Dues festes eren esperades i celebrades amb goig i satisfacció: a la primavera, la Pasqua. El poble, encara que petit, hi competien amigablement tres colles de cantaires i un conjunt de bastoners. Començava la festa el Dissabte Sant i culminava el diumenge. Tot un festival de cants i soroll. Hi havia els encarregats de recollir les almoines en unes bosses al final d’uns llargs bastons. La gent hi posava diners, ous o alguna peça d’aviram; tot s’hi valia. I amb els diners arreplegats es feia la gran celebració: una paella d’arròs que la Tereseta cuinava, una paella especial, molt esperada perquè era bona, bona, bona!!! El foc, segments, a poc a poc, oli d’oliva, deixar coure lentament la costella de porc, pollastre, conill i botifarra crua a trossets petits. Quan estava cuit, apartar al voltant de la paella i afegia mongeta tendra, carxofa, pebrot verd i pebrot vermell. Quan estava a punt, ho apartava també al voltant, afegia all i julivert picadet i tot seguit tomàquet ratllat. Remenar-ho bé, afegir un bon brou de pollastre i gallina, un polsim de nou moscada, cinc minuts, xup-xup, cinc quilos d’arròs pels cinquanta comensals i la traca final; una muntanya de romaní fresc quan faltaven un parell de minuts, per ofegar-lo. Aquest invent de la Tereseta era molt aplaudit quant la gent el provava. Les postres anaven a càrrec d’en Pasqual, el seu marit, que de jove havia estat pastisser.
La segona festa, al mes d’agost. Una gran festa, amb orquestra que tocava dos dies. El primer dia sardanes, ball de tarda i ball de nit. I el segon dia, cercavila amb música de banda, concert, vermut i el gran ball de nit. Parlem de l’orquestra “Els Fatxendes” de Sabadell, fundada el 1852 i que es va dissoldre el 1973.
Els Fatxendes venien a la Fonda de la Tereseta com si fos casa seva. L’anomenaven “la mestressa” i deien que venien a tocar en aquesta festa major a preu més econòmic pel fet de gaudir dels menjars i l’acollida de la Tereseta. Esmorzaven dotze persones a base de pastes, torradetes amb melmelada feta a casa, cafè amb llet. El dinar de luxe. Entremesos amb amanida, canelons amb beixamel o macarrons gratinats, pollastre rostit o fricandó amb llenegues i de postres, el famós gelat de crema. Per sopar era habitual la truita amb patates. La Tereseta la feia amb ceba tallada molt fina i cuita a part, que li donava l’aroma, però no la notaves.
Un dia, com a homenatge a la Tereseta, els Fatxendes varen tenir el detall de tocar-li la seva sarsuela preferida “El manojo de rosas” dins la fonda mateix. Els Fatxendes trobaven en la Tereseta l’afecte, l’hospitalitat i el bon menjar que no era habitual trobar en altres llocs.
En aquella època, a la lleva dels rius, el Llobregat, el Cardoner i d’altres, aprofitant el cabdal de l’aigua, es construïen les rescloses, el canal, les fàbriques i així es colonitzava el poble; per aquest motiu se’n deien Colònies. S’edificaven les Galeries, com a les presons, per l’habitatge dels treballadors. A les galeries s’ubicaven la botiga i la Fonda, on s’acollia al capellà, el mestre, els muntadors de la futura indústria i al senyor “Amo”. El seu Amo, així se’l anomenava, qui un cop per setmana venia al poble a posar ordre, a donar instruccions i a controlar.
I era la Tereseta, juntament amb el seu espòs, qui portava el negoci de queviures i la Fonda. La Tereseta era una gran cuinera i la seva cuina, a més de gustativa havia de ser econòmica, aprofitant la més petita engruna.
La iaia tenia uns plats especials: el llibret de llom de porc farcit amb cervell del mateix porc, bullit prèviament amb ceba o els colomins a la vinagreta o l’escudella i carn d’olla. Però quan venia el senyor “Amo” la cosa canviava; ganivets esmolats i a buscar la perfecció gastronòmica: es començava amb un bon vermut i unes torradetes amb mantega i anxoves trinxades. Seguit d’un primer plat lleuger que podia ser una esqueixada de bacallà, blanc com la neu, oli de Collbató, olives de Cal López, dauets de tomàquet de Montserrat, un toc de pebre negre, però sense ceba perquè a l’amo no li agradava. A l’hivern, amb el fort fred, venia de gust una sopa de fredolics, ben nets i polits. El segon plat era una cerimònia i un dels plats preferits era el canetó amb llenegues.
La Tereseta era molt curosa amb els guisats. Netejar bé l’aviram, sofregir les verdures amb herbetes, que no faltés la picada de carquinyolis i ametlles, un polsí de safrà, un brou de carn previ i xup-xup a foc lent, amb les llenegues prèviament escaldades i passades per la paella amb un gra d’all. Les postres indiscutibles la crema cremada per l’hivern i gelat de crema a l’estiu. Cafetó i copeta de Chartreuse verd.
La Tereseta, molt catòlica, era també molt generosa. La gent que ho passava malament sabia que en la iaia tenia sempre una mà per donar i ajudar. Posava pau i tranquil·litat on feia falta i malgrat tenir un bon geni i caràcter no li faltava mai un somriure. Cuidava de l’hort, dels animals, conills, gallines, colomins i pardals. Quin arròs a la cassola s’inventava amb quatre verdures i els pobres ocells presoners a les gàbies!!!
També es va convertir en la psicòloga de la comunitat. Quan algú estava fotut o tenia un problema, buscava la iaia per demanar-li consell. Li oferia una bona tassa de llet amb cafè, l’escoltava, l’aconsellava i si era necessari l’ajudava materialment.
Quan tenia una estoneta lliure, li agradava explicar contes al voltant de l’estufa a l’hivern i menjant un tros de síndria, a la vorera del carrer a l’estiu.
Sempre a casa, de diumenge a diumenge, l’única distracció el treball i cuidar dels altres. Un gran homenatge a aquestes dones que van aguantar penes, guerres, malalties i poques alegries però amb il·lusió per viure i ajudar al pròxim.
És curiós pensar en el dia a dia d’aquestes colònies, tan comuns a la nostra terra. Petites comunitats, on es naixia i on es moria. Es vivia amb els inconvenients que la naturalesa humana prodiga, amb recels, enveges i malentesos. És per això que quan existien personatges com la Tereseta era un bàlsam que posava pau i suavitzava tensions.
És impressionant, sorprenent i titànic el que representava la construcció d’aquestes indústries i colònies, aixecades en terrenys completament erms i geogràficament arestes, que suposava un esforç humà avui en dia difícil d’imaginar. Buscant sempre l’aprofitament que la força de l’aigua proporcionava, es va construir un teixit industrial que va revolucionar la prosperitat d’un país i de la seva gent. I la Tereseta de la Fonda va ser una d’aquestes persones que van aportar el seu granet de sorra per a fer possible aquesta verdadera revolució industrial i humana.
Un vell pensador va dir, “la vida sense poesia és una pura carn d’olla”. La Tereseta, cuinava una excel·lent carn d’olla i quan la vida li ho permetia, intentava posar poesia a la seva vida. Es va fer estimar tant, que un amic capellà i poeta li va dedicar uns versos:
Segueix la Tereseta fresca i xamosa;
bell exemplar d’amor i de virtut,
amable, riallera, generós pedaç de cel pel poble i el desvalgut
La Tereseta va morir als vuitanta-quatre anys.
