Es possible que haguem menjat l’últim caviar de la nostra vida.
No es que pensem que la mort es propera, es que el caviar es mort.
No volem menjar mes perdigons salats!
Els que guardem el record de com era el caviar, preferim quedar-nos amb aquell record.
Cada dia es mes difícil, ni que sigui pagant preus prohibitius, aconseguir aquell producte que es desfà entre el paladar i la llengua al pressionar lo lleugerament amb aquesta. El preu s’ha multiplicat com a mínim per deu en l’esdevenir de l’ultima dècada.
Hem mogut durant tres dies cels i terra a Bakú, capital del Caspi, amb resultats decebedors.
El mes emblemàtic hotel de luxe a Bakú, demana 230€ per servir 33 gr. (qualitat excepcional) el seu preu de cost al mercat local es igualment de 230€ però per una terrina de 113 gr. Això vol dir que el servei i el marge, multipliquen per quatre el cost, posant lo a nivells europeus. 33 gr. es una quantitat ridícula, del tot insuficient per degustar i apreciar. Entenem que una quantitat adequada ha de ser d’uns 100 gr. vol dir que haurien de demanar per valor de 700€ a preu de “Four Seasons” de Baku. Tinguem present que a les millors botigues especialitzades de les grans capitals europees, estaríem parlant de més de 2.000€ per aquests cent grams necessaris. És escandalós, però qualitats inferiors no són dignes de ser considerades caviar; ara les circumstàncies han portat a dir-ne caviar qualsevol ou de peix salat. Fins i tot, a les esferificacions en diuen caviar.
Compte, el caviar és un producte a punt d’extinció, degut principalment a l’impacte brutal de la indústria del petroli sobre l’ecosistema del Caspi, progressivament deteriorat de nord a sud.
Aquí la geopolítica juga igualment el seu paper; al tombar del segle XX, el Caspi va deixar de ser un mar domèstic de la URSS. El caviar, en paral·lel al petroli, va sortir del control de Moscou, per passar a Constantinoble. Avui no sé què dir!
Tot ha quedat diluït en la indefinició. És possible que la millor qualitat la gaudeixin aquella gent aparentment austera que té el poder a Teheran.
PARLAR DE LES PISCIFACTORIES I DEL CAVIAR DEL CASPI I DE LA PROFUNDITAT PER PERMETRE QUE HI VISQUIN ELS ESTURIONS I ELS BELUGUES DE FINS A DUES TONES DE PES I AMB MÉS DE CENT ANYS DE VIDA, ES PRACTICAMENT UNA UTOPIA.
La solució tampoc passa per les granges europees de criança de l’esturió. Aquestes ofereixen un producte de tercera categoria.
La millor qualitat “beluga” es producte d’animals de 2000 Kg. amb mes de cent anys de vida. Aquest mai seran criats artificialment, cosa que fa comprensible el preu astronòmic.
“El REY ha muerto, VIVA EL REY!”.
Miquel Brossa i Josep Casas Acadèmics
